Axel Corres: "En el millor moment de la meva carrera vaig rebre el cop més dur"

La vida de l’Axel Corres (Barcelona, 2000) va canviar l’agost del 2025. Era el primer dia d’entrenaments de la plantilla del CN Sabadell de waterpolo masculí, un dels millors equips de la Lliga. Corres iniciava la segona temporada a l’equip vallesà després d’un primer any en què ho havia fet tan bé, que havia estat preseleccionat per anar al Mundial de Singapur. Però en aquell primer entrenament va sentir com si s’ofegués. Unes hores després li van comunicar que tenia un càncer testicular que li provocaria vuit mesos de lluita contra la malaltia i l’extirpació d’un ronyó. Fa pocs dies, va tornar als entrenaments.

Com es troba després de tot el que ha passat?

— Ara mateix, la veritat és que molt bé, tant físicament com psicològicament. Físicament, podria estar millor, òbviament, però estic molt content. Els resultats de les proves han sortit bé, estic net. El tumor principal, que era el que em van treure amb l'extirpació del ronyó, ja es va analitzar i va sortir negatiu. I els últims resultats referents a les diferents metàstasis també han sortit bé.

I psicològicament, com ho ha portat?

— Una part bastant complicada de les malalties és l'aspecte psicològic. Gràcies a la meva família, a la meva parella i als meus amics ho he portat prou bé. Però quan els veus patir per tu... costa. Ha sigut dur, les coses són com són, i no et negaré que hagi sigut tot fàcil. Per sort, soc d’aquells que sempre ha tingut la capacitat de mantenir el cap fred. Em fixo un objectiu i el lluito. I això ha sigut el que m'ha mantingut una miqueta viu en aquest aspecte.

La malaltia va arribar just en el millor moment de la seva carrera, en un nou club i amb el debut a la selecció.

— És una de les hòsties més grans que m’he endut, les coses com són. Amb perdó per les paraules: el que m’ha passat és una puta merda. És el que penses. Qui ha seguit la meva carrera sap que no ha sigut una carrera fàcil. M’ha tocat treballar molt. I la malaltia va arribar just quan havia fet el pas de venir aquí a Sabadell, que era un canvi en la meva estructura de vida i també un pas professional ambiciós. Jo sempre havia estat a un club que estava a la meitat de la taula i venia a un que juga la Champions. I el primer any havia anat tan bé que vaig poder debutar amb la selecció en un torneig internacional. Anava a totes. I just llavors la vida et posa un repte bastant gran davant. Un repte ben fotut.

M'han dit que fins i tot l'han de frenar perquè ja té ganes de saltar a la piscina.

— De fet, ja estic a la piscina, però entrenant-me. Li he demanat al cos tècnic que quan torni sigui perquè estic en un bon estat físic. No vull tenir uns minuts només perquè em deixin tornar i deixar fora un company que s’ho mereix. Després de vuit mesos necessito tornar a formar part de l'equip, jugar, tenir la pilota entre les mans. Ho necessitava. I és cert que m’han de frenar una mica, però cal acceptar que trigaré a tornar a recuperar el meu estat de forma. Serà fotut. Si fos un oficinista ja tindria l’alta, però un jugador de waterpolo ha d’esperar.