Israel remata Ciutat de Gaza
L'inici de l'operació terrestre de l'exèrcit israelià contra la ciutat de Gaza coincideix amb l'advertiment de les Nacions Unides que hi estan perpetrant un genocidi
"Gaza crema". Ras i curt anunciava, triomfalment a la xarxa X, la matinada d'aquest dimarts, el ministre de defensa israelià, Israel Katz.
Una manera peculiar --i autoacusatòria-- d'anunciar l'entrada a la capital de la Franja de dues divisions de l'exèrcit, la 162 i la 98, amb una tercera, la 36, preparada per reforçar-les.
30.000 soldats entre tots, amb suport de centenars de blindats, peces d'artilleria i cobertura aèria i marítima, endinsant-se en un nucli urbà ja intensament bombardejat i dinamitat durant tres setmanes.
Davant d'ells, entre ells, més de mig milió de persones. Aterrides, sotmeses a privacions d'aliments, aigua i medicines. Els que no han pogut o volgut fugir durant la neteja ètnica prèvia per mitjans aeris.
El crim dels crims
Va ser Philippe Sands qui va narrar magistralment el camí fins a la tipificació del crim de "genocidi" en la seva novel·la històrica "Calle Este-Oeste" (Anagrama, 2017).
La història de Raphael Lemkin, l'advocat jueu polonès, supervivent de l'Holocaust, que va aportar la paraula als Judicis de Nuremberg del 1945-1946, contra la jerarquia nazi, per un crim que tampoc tenia precedents.
Un crim que l'ONU va detallar en què consistia dos anys després, el 1948, en aprovar l'Assemblea General la "Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi".
Bàsicament, actes "perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal".
"Gaza crema". Ras i curt anunciava, triomfalment a la xarxa X, la matinada d'aquest dimarts, el ministre de defensa israelià, Israel Katz.
Una manera peculiar --i autoacusatòria-- d'anunciar l'entrada a la capital de la Franja de dues divisions de l'exèrcit, la 162 i la 98, amb una tercera, la 36, preparada per reforçar-les.
30.000 soldats entre tots, amb suport de centenars de blindats, peces d'artilleria i cobertura aèria i marítima, endinsant-se en un nucli urbà ja intensament bombardejat i dinamitat durant tres setmanes.
Davant d'ells, entre ells, més de mig milió de persones. Aterrides, sotmeses a privacions d'aliments, aigua i medicines. Els que no han pogut o volgut fugir durant la neteja ètnica prèvia per mitjans aeris.
El crim dels crims
Va ser Philippe Sands qui va narrar magistralment el camí fins a la tipificació del crim de "genocidi" en la seva novel·la històrica "Calle Este-Oeste" (Anagrama, 2017).
La història de Raphael Lemkin, l'advocat jueu polonès, supervivent de l'Holocaust, que va aportar la paraula als Judicis de Nuremberg del 1945-1946, contra la jerarquia nazi, per un crim que tampoc tenia precedents.
Un crim que l'ONU va detallar en què consistia dos anys després, el 1948, en aprovar l'Assemblea General la "Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi".
Bàsicament, actes "perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal".
"Israel ha comès genocidi"
Coincideix amb el paroxisme de baixes i destrucció al qual ha arribat l'operatiu militar israelià contra Gaza, el dia que les tropes ocupen la capital a sang i a foc, com descrivia el mateix ministre de defensa israelià.
Però ara és la mateixa ONU qui utilitza la paraula "genocidi" per descriure el que l'estat d'Israel ha anat fent a Gaza contra els seus més de dos milions d'habitants palestins, durant gairebé dos anys.
"Les declaracions explícites de les autoritats civils i militars i el patró de conducte de les forces de seguretat israelianes indiquen que els actes genocides s'executen amb la intenció de destruir totalment o parcialment els palestins de la Franja de Gaza com a grup", conclou la Comissió Internacional Independent d'Investigació de l'ONU sobre el Territori Palestí Ocupat, establerta pel Consell de Drets Humans de l'ONU.
"Gaza crema". Ras i curt anunciava, triomfalment a la xarxa X, la matinada d'aquest dimarts, el ministre de defensa israelià, Israel Katz.
Una manera peculiar --i autoacusatòria-- d'anunciar l'entrada a la capital de la Franja de dues divisions de l'exèrcit, la 162 i la 98, amb una tercera, la 36, preparada per reforçar-les.
30.000 soldats entre tots, amb suport de centenars de blindats, peces d'artilleria i cobertura aèria i marítima, endinsant-se en un nucli urbà ja intensament bombardejat i dinamitat durant tres setmanes.
Davant d'ells, entre ells, més de mig milió de persones. Aterrides, sotmeses a privacions d'aliments, aigua i medicines. Els que no han pogut o volgut fugir durant la neteja ètnica prèvia per mitjans aeris.
El crim dels crims
Va ser Philippe Sands qui va narrar magistralment el camí fins a la tipificació del crim de "genocidi" en la seva novel·la històrica "Calle Este-Oeste" (Anagrama, 2017).
La història de Raphael Lemkin, l'advocat jueu polonès, supervivent de l'Holocaust, que va aportar la paraula als Judicis de Nuremberg del 1945-1946, contra la jerarquia nazi, per un crim que tampoc tenia precedents.
Un crim que l'ONU va detallar en què consistia dos anys després, el 1948, en aprovar l'Assemblea General la "Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi".
Bàsicament, actes "perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal".
Molts dels habitants de Gaza han patit ja diversos desplaçaments forçats (Reuters/Mahmoud Issa)
"Israel ha comès genocidi"
Coincideix amb el paroxisme de baixes i destrucció al qual ha arribat l'operatiu militar israelià contra Gaza, el dia que les tropes ocupen la capital a sang i a foc, com descrivia el mateix ministre de defensa israelià.
Però ara és la mateixa ONU qui utilitza la paraula "genocidi" per descriure el que l'estat d'Israel ha anat fent a Gaza contra els seus més de dos milions d'habitants palestins, durant gairebé dos anys.
"Les declaracions explícites de les autoritats civils i militars i el patró de conducte de les forces de seguretat israelianes indiquen que els actes genocides s'executen amb la intenció de destruir totalment o parcialment els palestins de la Franja de Gaza com a grup", conclou la Comissió Internacional Independent d'Investigació de l'ONU sobre el Territori Palestí Ocupat, establerta pel Consell de Drets Humans de l'ONU.
Intenció de destruir
Les paraules claus aquí són: "declaracions" (dels que donen les ordres), "patró de conducta" (dels que les executen) i "intenció" (de les institucions de l'Estat).
Exactament, la base de l'acusació en el cas de Sud-àfrica contra Israel per genocidi, presentada ja el desembre del 2023 davant el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU a La haia. Però la sentència pot trigar fins a sis anys.
Entremig, nombrosos informes de les principals ONG prodrets humans, internacionals i també israelianes, com B'Tselem i Physicians for Human Rights/Israel, citats i adjuntats en l'article que acompanya.
I tampoc cal oblidar l'ordre de recerca i captura internacional emesa pel Tribunal Penal Internacional contra el màxim responsable polític de tot l'operatiu, el primer ministre d'Israel, Binyamin Netanyahu.
El TPI no jutja estats, sinó individus. Acusa Netanyahu de crims de guerra i contra la humanitat, aquest en concret precedent del de genocidi, abans de la seva tipificació.
Fugir o morir
Les operacions de neteja ètnica a la Franja de Gaza van començar, obertament, després que el govern israelià va trencar unilateralment el segon alto el foc que havia aguantat entre el 19 de gener i el 18 de març. L'escalada des d'aleshores ha estat implacable, amb prop de 13.000 morts, més de 70 al dia.
El bloqueig a l'ajuda humanitària ha portat l'ONU a declarar-hi una crisi de fam provocada que ja ha fet mig miler de morts.
És sobre aquesta població exhausta que Israel ha anat empenyent la població de nord a sud. Primer, cap a Gaza ciutat, i ara l'arraconen entre la frontera egípcia i el mar.
En paraules de les autoritats israelianes, "evacuació cap a una zona humanitària". Però la realitat mostra més aviat marxes de la mort cap a un camp de concentració.
"Ajornem la mort"
Qualsevol que escolti els palestins obligats a vagarejar per la Franja sentirà diverses maneres de dir que es donen per morts, fins i tot que s'estimarien més morir.
Són molts els que asseguren haver patit desenes de desplaçaments, a cadascun dels quals hi deixen propietats i en moltes ocasions vides dels seus éssers més estimats.
Són molt conscients, tal com els donen a entendre, que la seva vida val molt poc pels que els disparen. De fet, el mateix exèrcit israelià calcula que el 83% dels 65.000 morts, xifra de mínims, són civils.
La carretera de la costa cap al sud, sobretot al pas per Nusseirat, mostra un col·lapse total dia i nit. Són les centenars de milers de persones que fugen de les bombes. Però el bloqueig de cotxes, carros i tota mena de vehicles de què disposen és en les dues direccions. Per què?
La trampa d'Al-Mawasi
La setmana passada l'exèrcit israelià va portar alguns equips de periodistes internacionals al que anomenen "zona humanitària" d'Al-Mawasi. La censura militar i la posició obligada de les càmeres van impedir poder mostrar la més mínima instal·lació més enllà dels murs de ciment que tancaven l'espai, torres de vigilància i llums.
La "zona humanitària" semblava tot menys això. Perquè es tracta d'un camp de concentració. Un espai de 41 kilòmetres quadrats on pretenen concentrar els dos milions de supervivents. En poc més del 10 % de tota la superfície de la Franja, que ja estava superpoblada. Un impossible.
És el que contesta a la pregunta sobre el col·lapse de trànsit de nord a sud, però també viceversa. Són molts els que decideixen tornar malgrat els bombardejos. Al Mawasi no és una "zona humanitària"; és una trampa.
Objectiu: deportació
No és cap secret que està en la voluntat del govern israelià, per declaracions múltiples, que els desplaçaments forçosos concloguin amb una deportació. El transferiment de la població palestina de Gaza cap a un tercer país, o alternativament al desert del Sinaí egipci.
El govern israelià ho vesteix com una execució del "pla Trump". Més aviat unes declaracions que van escandalitzar la comunitat internacional de quan va arribar a la Casa Blanca pel seu segon mandat.
Acompanyat d'un vídeo que li van fer, va intentar popularitzar una expressió, com a mínim irrespectuosa: transformar Gaza en una "riviera" pel turisme.
De l'humor negre, però, Israel va passar a la planificació, i la "Fundació Humanitària de Gaza" (nord-americana d'inspiració israeliana) va començar a buscar tercers països d'"acollida", ja que Egipte ha repetit que no té cap intenció d'obrir fronteres. Es va parlar de Somàlia, altres països africans, fins i tot de Xipre, membre de la Unió Europea.
"Gaza crema". Ras i curt anunciava, triomfalment a la xarxa X, la matinada d'aquest dimarts, el ministre de defensa israelià, Israel Katz.
Una manera peculiar --i autoacusatòria-- d'anunciar l'entrada a la capital de la Franja de dues divisions de l'exèrcit, la 162 i la 98, amb una tercera, la 36, preparada per reforçar-les.
30.000 soldats entre tots, amb suport de centenars de blindats, peces d'artilleria i cobertura aèria i marítima, endinsant-se en un nucli urbà ja intensament bombardejat i dinamitat durant tres setmanes.
Davant d'ells, entre ells, més de mig milió de persones. Aterrides, sotmeses a privacions d'aliments, aigua i medicines. Els que no han pogut o volgut fugir durant la neteja ètnica prèvia per mitjans aeris.
El crim dels crims
Va ser Philippe Sands qui va narrar magistralment el camí fins a la tipificació del crim de "genocidi" en la seva novel·la històrica "Calle Este-Oeste" (Anagrama, 2017).
La història de Raphael Lemkin, l'advocat jueu polonès, supervivent de l'Holocaust, que va aportar la paraula als Judicis de Nuremberg del 1945-1946, contra la jerarquia nazi, per un crim que tampoc tenia precedents.
Un crim que l'ONU va detallar en què consistia dos anys després, el 1948, en aprovar l'Assemblea General la "Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi".
Bàsicament, actes "perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal".
"Israel ha comès genocidi"
Coincideix amb el paroxisme de baixes i destrucció al qual ha arribat l'operatiu militar israelià contra Gaza, el dia que les tropes ocupen la capital a sang i a foc, com descrivia el mateix ministre de defensa israelià.
Però ara és la mateixa ONU qui utilitza la paraula "genocidi" per descriure el que l'estat d'Israel ha anat fent a Gaza contra els seus més de dos milions d'habitants palestins, durant gairebé dos anys.
"Les declaracions explícites de les autoritats civils i militars i el patró de conducte de les forces de seguretat israelianes indiquen que els actes genocides s'executen amb la intenció de destruir totalment o parcialment els palestins de la Franja de Gaza com a grup", conclou la Comissió Internacional Independent d'Investigació de l'ONU sobre el Territori Palestí Ocupat, establerta pel Consell de Drets Humans de l'ONU.
Intenció de destruir
Les paraules claus aquí són: "declaracions" (dels que donen les ordres), "patró de conducta" (dels que les executen) i "intenció" (de les institucions de l'Estat).
Exactament, la base de l'acusació en el cas de Sud-àfrica contra Israel per genocidi, presentada ja el desembre del 2023 davant el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU a La haia. Però la sentència pot trigar fins a sis anys.
Entremig, nombrosos informes de les principals ONG prodrets humans, internacionals i també israelianes, com B'Tselem i Physicians for Human Rights/Israel, citats i adjuntats en l'article que acompanya.
I tampoc cal oblidar l'ordre de recerca i captura internacional emesa pel Tribunal Penal Internacional contra el màxim responsable polític de tot l'operatiu, el primer ministre d'Israel, Binyamin Netanyahu.
El TPI no jutja estats, sinó individus. Acusa Netanyahu de crims de guerra i contra la humanitat, aquest en concret precedent del de genocidi, abans de la seva tipificació.
Fugir o morir
Les operacions de neteja ètnica a la Franja de Gaza van començar, obertament, després que el govern israelià va trencar unilateralment el segon alto el foc que havia aguantat entre el 19 de gener i el 18 de març. L'escalada des d'aleshores ha estat implacable, amb prop de 13.000 morts, més de 70 al dia.
El bloqueig a l'ajuda humanitària ha portat l'ONU a declarar-hi una crisi de fam provocada que ja ha fet mig miler de morts.
És sobre aquesta població exhausta que Israel ha anat empenyent la població de nord a sud. Primer, cap a Gaza ciutat, i ara l'arraconen entre la frontera egípcia i el mar.
En paraules de les autoritats israelianes, "evacuació cap a una zona humanitària". Però la realitat mostra més aviat marxes de la mort cap a un camp de concentració.
"Ajornem la mort"
Qualsevol que escolti els palestins obligats a vagarejar per la Franja sentirà diverses maneres de dir que es donen per morts, fins i tot que s'estimarien més morir.
Són molts els que asseguren haver patit desenes de desplaçaments, a cadascun dels quals hi deixen propietats i en moltes ocasions vides dels seus éssers més estimats.
Són molt conscients, tal com els donen a entendre, que la seva vida val molt poc pels que els disparen. De fet, el mateix exèrcit israelià calcula que el 83% dels 65.000 morts, xifra de mínims, són civils.
La carretera de la costa cap al sud, sobretot al pas per Nusseirat, mostra un col·lapse total dia i nit. Són les centenars de milers de persones que fugen de les bombes. Però el bloqueig de cotxes, carros i tota mena de vehicles de què disposen és en les dues direccions. Per què?
La trampa d'Al-Mawasi
La setmana passada l'exèrcit israelià va portar alguns equips de periodistes internacionals al que anomenen "zona humanitària" d'Al-Mawasi. La censura militar i la posició obligada de les càmeres van impedir poder mostrar la més mínima instal·lació més enllà dels murs de ciment que tancaven l'espai, torres de vigilància i llums.
La "zona humanitària" semblava tot menys això. Perquè es tracta d'un camp de concentració. Un espai de 41 kilòmetres quadrats on pretenen concentrar els dos milions de supervivents. En poc més del 10 % de tota la superfície de la Franja, que ja estava superpoblada. Un impossible.
És el que contesta a la pregunta sobre el col·lapse de trànsit de nord a sud, però també viceversa. Són molts els que decideixen tornar malgrat els bombardejos. Al Mawasi no és una "zona humanitària"; és una trampa.
Objectiu: deportació
No és cap secret que està en la voluntat del govern israelià, per declaracions múltiples, que els desplaçaments forçosos concloguin amb una deportació. El transferiment de la població palestina de Gaza cap a un tercer país, o alternativament al desert del Sinaí egipci.
El govern israelià ho vesteix com una execució del "pla Trump". Més aviat unes declaracions que van escandalitzar la comunitat internacional de quan va arribar a la Casa Blanca pel seu segon mandat.
Acompanyat d'un vídeo que li van fer, va intentar popularitzar una expressió, com a mínim irrespectuosa: transformar Gaza en una "riviera" pel turisme.
De l'humor negre, però, Israel va passar a la planificació, i la "Fundació Humanitària de Gaza" (nord-americana d'inspiració israeliana) va començar a buscar tercers països d'"acollida", ja que Egipte ha repetit que no té cap intenció d'obrir fronteres. Es va parlar de Somàlia, altres països africans, fins i tot de Xipre, membre de la Unió Europea.
"Cap altra terra"
Més de la meitat de la població de Gaza coneix en carn pròpia o dels avantpassats que representa la deportació. Són supervivents, fills, nets, besnets de la Nakba, "la catàstrofe" en àrab, que van patir amb l'expulsió de casa seva durant la creació de l'estat d'Israel.
Pot semblar lluny aquell 1948, però si alguna cosa comparteix el poble palestí, sense fissures, és la memòria d'aquells esdeveniments: l'expulsió de 750.000 dels seus.
Els gazians no marxaran voluntàriament, tampoc els acceptaran a Egipte ni a Jordània perquè els seus règims no aguantarien l'acusació de complicitat amb Israel de les opinions públiques. I òbviament tampoc desapareixeran, ni el món tampoc aguantaria un extermini.
Els palestins saben --ara sí-- que com van titular el documental oscaritzat d'aquest any sobre l'ocupació israeliana, ells no tenen cap altra terra
