Les traves dels arxius perquè Blanca Serra sàpiga quins policies franquistes la van torturar: "És molt frustrant"

"S'han d'obrir els fitxers policials". Va ser la reclamació de Blanca Serra després de declarar davant la Fiscalia com a víctima de tortures de la policia franquista durant la Transició. La històrica activista de l'esquerra independentista confia que una petició del Ministeri Públic aconsegueixi el que dos arxius (el Nacional de Catalunya i el de l'Audiència Nacional) li han negat: accedir als documents policials i judicials del seu pas per la 'casa de els horrors' de Via Laietana, la prefectura de Policia Nacional a Catalunya.

La coordinadora de Memòria Històrica del centre Irídia, Andrea Carrera, sap què és enfrontar-se a les traves dels arxius per aconseguir els expedients dels represaliats. Des de fa mesos gestiona les peticions de Serra i altres víctimes del franquisme amb resultats desiguals. "És molt frustrant i té un punt d'arbitrari", resumeix Carrera, que destaca que, moltes vegades, l'èxit a l'hora d'aconseguir els papers depèn del funcionari a qui toqui gestionar la sol·licitud.

En el cas de Serra, afegeix Carrera, se li afegeix un element que converteix la seva sol·licitud en "surrealista". L'activista, juntament amb els seus germans Eva i Josep, va donar a l'Arxiu Nacional de Catalunya fa uns anys tota la documentació que tenia a casa (que incloïa tant pamflets i programes de l'esquerra independentista com a part dels expedients judicials a què es van veure sotmesos els tres germans per la seva activitat política). "Estaven desbordats amb tants papers a casa", explica la investigadora.

Quan Carrera, en nom de Blanca Serra, va reclamar el juliol de l'any passat una còpia del cas de l'activista, l'arxiu li va denegar. "Ens van dir que com que la causa judicial afectava altres persones a més de Blanca, no ens ho podrien donar per protecció de dades", exposa Carrera. Tot i ser una donació de la mateixa Serra, la resposta de l'arxiu va ser que només podrien tenir accés als papers més genèrics com els pamflets de propaganda política.

Un canvi recent a la normativa de protecció de dades va ser la raó de l'Arxiu Nacional per impedir a Serra recuperar una còpia del material que ella mateixa havia facilitat. El centre Irídia, que juntament amb Òmnium Cultural representa Serra en la seva acció legal, volia incloure d'entrada tota aquesta documentació a la seva denúncia. Davant la negativa del fitxer, ara volen que sigui la Fiscalia de Memòria Democràtica la que recull aquests mateixos expedients.

"Una documentació que els germans Serra havien tingut a casa ara no la podien consultar", constata Carrera, que remarca la "frustració" que va tenir a l'activista la resposta negativa de l'arxiu. "Ens van dir que, a tot estirar, si Blanca anava presencialment a Sant Cugat (municipi on hi ha la seu central de l'Arxiu Nacional), podrien ensenyar-li els papers, però és una dona de 82 anys", lamenta la investigadora.

Mateixa negativa, encara que amb una argumentació diferent, va obtenir Carrera quan va sol·licitar a l'Audiència Nacional els arxius d'una de les causes que van seguir les seves quatre detencions entre el 1977 i el 1982 (les tres últimes amb la Constitució vigent).

La sala de govern del tribunal especial va denegar l'accés al sumari en què va estar processada Serra, actualment a l'arxiu de l'Audiència Nacional d'Alcalá de Henares (Madrid), agafant-se a un article de la Llei de Patrimoni Històric de 1985.

Serra també van estar processades tres persones més i que no constava la seva autorització "expressa" per lliurar-la. Tampoc no s'havia complert el termini de 25 anys des de la mort o de 50 des de la data dels documents que marca la Llei de Patrimoni Històric per al lliurament de documents amb dades policials, personals o clíniques.

Els arxius que Carrera sí que va poder obtenir de Serra provenen de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid i són documents policials que demostren que l'activista, dos anys abans de la seva primera detenció, "ja estava fitxada per la Policia".

La llei de Memòria, insuficient

La llei de Memòria Democràtica, aprovada el 2022, declara "l'accés públic a una gran quantitat de fons sobre la guerra i la dictadura, fins i tot els assenyalats amb marques de reserva o confidencialitat". Afegeix la norma que aquest accés "serà lliure, gratuït i universal".

No obstant això, la mateixa norma es posa dos límits: que els documents siguin anteriors al 26 d'abril de 1968, data d'entrada en vigor de la Llei de Secrets Oficials del franquisme (que el Govern segueix sense reformar malgrat haver-se compromès amb això amb el PNB) i les excepcions que preveu l'esmentat article de la Llei de Patrimoni tres acusats més.

L'experiència de Carrera en els darrers anys amb les peticions als arxius per demanar els expedients de diversos represaliats del franquisme dista de ser 100% satisfactòria. Per començar, no sempre la documentació és a l'arxiu on, en teoria, hauria de descansar, i està dividida entre els arxius del Ministeri de l'Interior, el de Salamanca o el de l'Audiència Nacional.

Un cop localitzat l'arxiu, afegeix Carrera, comença el "laberint burocràtic" per accedir a la documentació: trucades, correus electrònics que no sempre es responen i diverses setmanes d'espera que les persones represaliades pel franquisme que segueixen vives no sempre porten bé. "A les víctimes els fa molta il·lusió poder recuperar els documents, i no volen esperar tant de temps", explica la investigadora.

També compta, igual que als jutjats, l'anomenat 'factor humà', és a dir, el funcionari de l'arxiu encarregat de tramitar la petició. "A l'arxiu de l'Audiència Nacional, un dels seus documentalistes ens va ajudar molt a orientar-nos, però no a tots els centres passa el mateix", lamenta Carrera.

Per a la investigadora, la llei de Memòria Democràtica va ser "un avenç", però en la seva aplicació es mantenen alguns problemes del passat a l'hora d'accedir als fitxers. En alguns casos, a més, un centre li ha arribat a cobrar 150 euros per expedir documentació, un tràmit que en teoria hauria de ser gratuït.

A això s'hi afegeix, indica Carrera, el registre obligatori de les víctimes en un cens, cosa que a causa de les avançades edats de molts represaliats no sempre és fàcil. I tampoc no és garantia d'obtenir tota la documentació: "Els interrogatoris policials, que és una de les coses que més interessa a les víctimes, és un dels arxius que més costa trobar".

"La llei va donar unes esperances als represaliats que no sempre s'estan complint. I són víctimes que estan esperant massa temps", conclou Carrera.