Les traves dels arxius perquè Blanca Serra sàpiga quins policies franquistes la van torturar: "És molt frustrant"

Barcelona/ "S'han d'obrir els fitxers policials". Va ser la reclamació de Blanca Serra després de declarar davant la Fiscalia com a víctima de tortures de la policia franquista durant la Transició. La històrica activista de l'esquerra independentista confia que una petició del Ministeri Públic aconseguirà el que dos arxius (el Nacional de Catalunya i el de l'Audiència Nacional) li han negat a ella: accedir als documents policials i judicials del seu pas per la 'casa de les pors' de Via Laietana, la prefectura de Policia Nacional a Catalunya.

La coordinadora de Memòria Històrica del centre Irídia, Andrea Carrera, sap què és enfrontar-se a les traves dels arxius per aconseguir els expedients dels represaliats. Des de fa mesos gestiona les peticions de Serra i altres víctimes del franquisme amb resultats desiguals. "És molt frustrant i té un punt d'arbitrari", resumeix Carrera, que destaca que, en moltes ocasions, l'èxit a l'hora d'aconseguir els papers depèn del funcionari a qui li toqui gestionar la sol·licitud.

En el cas de Serra, afegeix Carrera, se li afegeix un element que converteix la seva sol·licitud en "surrealista". L'activista, juntament amb els seus germans Eva i Josep, va donar a l'Arxiu Nacional de Catalunya fa uns anys tota la documentació que tenia a casa (que incloïa tant pamflets i programes de l'esquerra independentista com part dels expedients judicials als quals es van veure sotmesos els tres germans per la seva activitat política). "Estaven desbordats amb tants papers a casa", explica la investigadora.

Quan Carrera, en nom de Blanca Serra, va reclamar al juliol de l'any passat una còpia del cas de l'activista, l'arxiu li'l va denegar. "Ens van dir que com la causa judicial afectava altres persones a més de Blanca, no ens el podrien donar per protecció de dades", exposa Carrera. Tot i ser una donació de la pròpia Serra, la resposta de l'arxiu va ser que només podrien tenir accés als papers més genèrics com els pamflets de propaganda política.

Un canvi recent en la normativa de protecció de dades va ser la raó de l'Arxiu Nacional per impedir a Serra recuperar una còpia del material que ella mateixa havia facilitat. El centre Irídia, que juntament amb Òmnium Cultural representa Serra en la seva acció legal, volia incloure d'entrada tota aquesta documentació en la seva denúncia. Davant la negativa de l'arxiu, ara volen que sigui la Fiscalia de Memòria Democràtica la que recapta aquests mateixos expedients.

"Una documentació que els germans Serra havien tingut a casa ara no la podien consultar", constata Carrera, que remarca la "frustració" que va tenir l'activista la resposta negativa de l'arxiu. "Ens van dir que, com a molt, si Blanca anava presencialment a Sant Cugat (municipi en el qual hi ha la seu central de l'Arxiu Nacional), podrien ensenyar-li els papers, però és una dona de 82 anys", lamenta la investigadora.

Mateixa negativa, encara que amb distinta argumentació, va obtenir Carrera quan va sol·licitar a l'Audiència Nacional els arxius d'una de les causes que van seguir a les seves quatre detencions entre 1977 i 1982 (les tres últimes amb la Constitució vigent).

La sala de govern del tribunal especial va denegar l'accés al sumari en el qual va estar processada Serra, actualment a l'arxiu de l'Audiència Nacional d'Alcalà d'Henares (Madrid), agafant-se a un article de la Llei de Patrimoni Històric de 1985.

En la seva resolució, del passat mes d'octubre, l'Audiència Nacional va explicar que en la causa de Serra també van estar processades altres tres persones i que no constava la seva autorització "expressa" per entregar-la. Tampoc s'havia complert el termini de 25 anys des de la defunció o de 50 des de la data dels documents que marca la Llei de Patrimoni Històric per al lliurament de documents amb dades policials, personals o clínics.

Els arxius que Carrera sí va poder obtenir de Serra provenen de l'Arxiu Històric Nacional de Madrid i són documents policials que demostren que l'activista, dos anys abans de la seva primera detenció, "ja estava fitxada per la Policia".

La llei de Memòria, insuficient

La llei de Memòria Democràtica, aprovada el 2022, declara l' "accés públic a una gran quantitat de fons sobre la guerra i la dictadura, fins i tot els assenyalats amb marques de reserva o confidencialitat". Afegeix la norma que aquest accés "serà lliure, gratuït i universal".

Tanmateix, la pròpia norma es posa dos límits: que els documents siguin anteriors al 26 d'abril de 1968, data d'entrada en vigor de la Llei de Secrets Oficials del franquisme (que el Govern segueix sense reformar malgrat haver-se compromès a fer-ho amb el PNB) i les excepcions que preveu l'esmentat article de la Llei de Patrimoni Històric que ha impedit a Serra accedir al seu expedient judicial en haver-hi altres tres acusats.

L'experiència de Carrera en els últims anys amb les peticions als arxius per recapitar els expedients de diversos represaliats del franquisme dista de ser 100% satisfactòria. Per començar, no sempre la documentació està a l'arxiu en el qual, en teoria, hauria de descansar, i està dividida entre els arxius del Ministeri de l'Interior, el de Salamanca o el de l'Audiència Nacional.

A les víctimes els fa molta il·lusió poder recuperar els seus documents, i no volen esperar tant de temps

Un cop localitzat l'arxiu, afegeix Carrera, comença el "laberint burocràtic" per accedir a la documentació: trucades, correus electrònics que no sempre es responen i diverses setmanes d'espera que les persones represaliades pel franquisme que segueixen vives no sempre porten bé.

També compta, igual que als jutjats, el denominat 'factor humà', és a dir, el funcionari de l'arxiu encarregat de tramitar la petició. "A l'arxiu de l'Audiència Nacional, un dels seus documentalistes ens va ajudar molt a orientar-nos, però no en tots els centres passa el mateix", lamenta Carrera.

A això s'afegeix, indica Carrera, el registre obligatori de les víctimes en un cens, una cosa que degut a les avançades edats de molts represaliats no sempre és fàcil. I tampoc és garantia d'obtenir tota la documentació: "Els interrogatoris policials, que és una de les coses que més interessa a les víctimes, és un dels arxius que més costa trobar".

"La llei va donar unes esperances als represaliats que no sempre s'estan complint. I són víctimes que porten esperant massa temps", conclou Carrera.